Centenari de César Manrique

COMPARTIR

La pròxima setmana es compleix el centenari del naixement de César Manrique. La història el defineix com un home inquiet i amb molta vitalitat, juntament amb una extraordinària habilitat per al dibuix des de ben petit.

A causa de les condicions on li va tocar créixer, en un ambient aïllat i provincià, Manrique va ser un artista totalment auto didacta. A tot això s’ha de sumar la seva dificultat amb els estudis, però al mateix temps una gran facilitat per les arts plàstiques.

Encara de nen va descobrir a artistes com Matisse, Picasso o Braque. Aquelles cares, juntament amb les llargues temporades per la caleta de Famara, on la naturalesa realment impressiona, van marcar a Manrique per a la posteritat, creant un univers estètic sempre lligat a la naturalesa i l’abstracció que es va veure reflectida en obra i vida.

Madrid-Nova York, marxar per a tornar

Al 1945 César Manrique va abandonar l’illa per a recalar a la capital espanyola, on va obtenir una beca a l’acadèmia de belles arts de San Fernando. Va ser a Madrid on també va conèixer a qui seria la seva dona.

Durant aquesta època el seu imaginari visual i artístic es va diversificar, passant d’observar-se a les seves obres únicament marins i referents a la naturalesa, clarament inspirats a Lanzarote, cap a un altre tipus d’expressió, on demostrava la seva aprehensió per la realitat i on l’herència de Matisse i Picasso es posen de manifest.

Al 1955 i 1960 el seleccionen per a la biennal de Venècia, la qual cosa va ser un punt clau per a la acceptació de la seva feina i rebre encàrrecs de diferents institucions, com el banc Guipuscoana, els cinemes Princesa, l’hotel Fènix o el mateix aeroport de Barajas de Madrid.

Al 1965, després que la seva dona morís i amb una clara intenció de renovar-se, Manrique es trasllada a Nova York i comença a descobrir un món totalment nou. Va canviar la tranquil·litat que en aquell moment regnava a Madrid, per la vida social i d’artistes emergents de Nova York. Allà va ser contractat en exclusiva per la Catherine Viviano Gallery, una prestigiosa sala que el va exposar individualment fins a tres ocasions

"César Manrique era un apassionat per la vida, i és possiblement el que li va portar a descobrir i profunditzar en diversos camps artístics, tant la pintura, l'escultura com l'arquitectura"

1968, tornada als origens

Al 1968 finalitza la seva aventura a Nova York. Després d’aquest temps torna a Lanzarote, font d’inspiració real i a on ell es devia, com així va confessar en diaris i escrits que va deixar.

Des de 1965 Lanzarote estava reestructurant el seu model econòmic, el qual girava cap a obrir l’illa al turisme, un gir que a Manrique li feia por. Per aquesta raó també la seva implicació amb l’estètica de l’illa va ser total, implantant un model d’intervenció al territori, basat al diàleg i la preservació de la naturalesa en la seva essència, recolzat pel cabildo insular i un grup d’entusiastes locals.

Aquests esforços es varen veure recompensats anys més tard amb l’obtenció del premi mundial d’ecologia i turisme de Berlín (1978) i la declaració de Lanzarote com a reserva mundial de la biosfera per la UNESCO (1993)

Totes les seves obres fan referència a la naturalesa com a model, criticant radicalment l’agressivitat amb la qual històricament ens hem relacionat amb el medi natural. Manrique va deixar la seva herència en forma d’edificis, i escultures que es poden apreciar a tota l’illa.

César Manrique era un apassionat per la vida, i això és el que possiblement li va portar a descobrir i profunditzar en diversos camps artístics, tant la pintura, l’escultura com l’arquitectura.

 

 

 

 

COMPARTIR